Auditoria ciutadana del deute: per què i com?

dilluns 9 de gener de 2012

Totes les versions d'aquest article:

• [català]

Per Damien Millet i Eric Toussaint [1]

Indubtablement, la qüestió del pagament del deute públic constitueix un tabú. Els caps d’Estat i de govern, el Banc Central Europeu (BCE), el Fons Monetari Internacional (FMI), la Comissió Europea i la premsa dominant el presenten com a inevitable, indiscutible i obligatori. Els ciutadans i les ciutadanes haurien resignar-se a pagar el deute públic. L’única discussió possible seria sobre la forma de modular el repartiment dels sacrificis necessaris per alliberar els mitjans pressupostaris suficients, per tal de complir amb els compromisos del país endeutat. Els governs que van demanar els préstecs van ser elegits democràticament, per tant els seus actes són legítims. S’ha de pagar.

L’auditoria ciutadana és un instrument per eliminar aquest tabú. Permet que una proporció creixent de població comprengui totes les circumstàncies i implicacions del procés d’endeutament del seu país. Una auditoria ciutadana consisteix a analitzar de manera crítica la política d’endeutament duta a terme per les autoritats d’un país.

Les preguntes que cal plantejar

Per què l’Estat va ser empès a contreure un deute que no deixa de créixer? Al servei de quines opcions polítiques i de quins interessos socials ha estat contret el deute? Qui s’aprofita del mateix? Era possible fer altres opcions o era necessari? Qui són els prestadors? Qui són posseïdors del deute? Els prestadors posen condicions per a la concessió dels préstecs? Quines? Quin és el guany dels prestadors? Per què l’Estat es va veure compromès, quina va ser la seva decisió, i sota quin concepte va ser presa? Quina és la suma dels interessos pagats, amb quin tipus d’interès, quina part del principal ha estat reemborsada? Mitjançant quin mecanisme els deutes privats es van convertir en «públics»? Sota quines condicions es va fer un determinat rescat bancari? Quin va ser el cost? Qui va prendre la decisió? Hem d’indemnitzar els accionistes que són responsables del desastre, amb administradors que ells mateixos havien designat? Quina és la part del pressupost de l’Estat que està destinat al reemborsament del capital i dels interessos del deute? Com finança l’Estat el pagament del deute?

No cal entrar en secrets d’Estat per trobar les respostes

Per respondre a totes aquestes preguntes -i la llista no és exhaustiva- no hi ha cap necessitat de revelar secrets d’Estat, d’accedir a documents no públics del Banc Central, del Ministeri d’Economia, l’FMI, del BCE, de la Comissió Europea, de les cambres de compensació com Clearstream o Euroclear [2], o de comptar amb les confidències d’una persona que treballa en el si d’un d’aquests organismes. Per descomptat, hi haurà nombrosos documents protegits gelosament pels governs i els banquers, que s’han de posar a la disposició del públic i que seran molt útils per afinar l’anàlisi. Per tant cal exigir l’accés a la documentació necessària per a una auditoria completa. No obstant això, és perfectament possible procedir a un examen rigorós de l’endeutament públic a partir d’informació de domini públic. Nombroses fonts són accessibles per a qui vulgui posar-se a la feina: premsa, informes del Tribunal de Comptes, els llocs Internet de les institucions parlamentàries, del banc nacional, de l’agència encarregada de la gestió del deute, de l’OCDE, del Banc de Pagaments Internacionals (BPI), del BCE, dels bancs privats, de les organitzacions o col•lectius que ja s’haguessin llançat a l’estudi crític de l’endeutament (www.cadtm.org, www.attac.org, www.quiendebeaquien.org/, .. .) els arxius d’entitats locals, els informes de les agències de qualificació i fins i tot les memòries de tesis doctorals. No s’ha de dubtar a demanar als parlamentaris que plantegin preguntes públiques al govern o a representants locals de fer-ho davant les entitats locals.

L’auditoria no és una qüestió d’experts

El procés d’una auditoria no és un procés reservat a experts. Per descomptat que són benvinguts i que poden aportar molt a la feina col•lectiu d’una auditoria ciutadana. Però un col•lectiu pot començar la feina sense tenir necessàriament garantida aquesta participació. Si es comencen les investigacions i es provoca un debat públic, durant el procés els col•lectius s’entusiasmaran i aconseguiran diferents assessoraments. Cadascun i cadascuna poden prendre part i posar-se a treballar per treure a la llum del dia el procés d’endeutament públic. El 2011, un col•lectiu nacional es va posat en marxa a França per una auditoria ciutadana del deute (http://www.audit-citoyen.org). Reuneix nombrosos moviments socials i polítics, i la crida a la seva constitució va ser signada per desenes de milers de persones. En el marc d’aquesta iniciativa, s’han organitzat col•lectius locals en molts llocs de França. D’altra banda, es pot partir de realitats locals amb l’objectiu de participar en l’auditoria dels deutes públics. Es pot començar analitzant els préstecs estructurats venuts a les entitats locals a França i Bèlgica per Dexia o altres bancs. A aquest propòsit, un treball ja va ser realitzat: l’associació «Acteurs publics contre les emprunts toxiques» o sigui «Actors públics contra préstecs tòxics» reuneix una desena d’entitats locals (www.empruntstoxiques.fr). Es pot començar també per estudiar les dificultats financeres trobades en els hospitals públics presents en el vostre territori. S’estan desenvolupant, al mateix temps que a França, iniciatives per auditories ciutadanes a Grècia, a Irlanda, a Espanya, a Portugal, a Itàlia i a Bèlgica.

Altres àmbits en matèria de deutes privats també poden abordar-se. En països com Espanya o Irlanda en què l’esclat de la bombolla immobiliària va enfonsar centenars de milers de famílies en la ruïna, seria útil investigar els deutes hipotecaris de les famílies. Les víctimes de les maniobres dels prestadors poden aportar els seus testimonis i ajudar a comprendre el procés il•legítim d’endeutament que les afecta.

Un camp d’acció molt ric

El camp d’acció d’una auditoria del deute públic és enormement prometedor i no té res a veure amb la seva caricatura, que el redueix a una simple verificació de xifres realitzades per comptables rutinaris. Més enllà d’aquest control financer, l’auditoria té un paper eminentment polític lligat a dues necessitats fonamentals de la societat: la transparència i el control democràtic de l’Estat i dels seus governants pels ciutadans.

Es tracta de necessitats que es refereixen als drets democràtics totalment elementals, reconeguts en el dret internacional, el dret intern i la Constitució, encara que siguin violats contínuament. El dret de control que tenen els ciutadans sobre aquells que els governen, d’informar-se de tot allò que concerneix a la seva gestió, els objectius i les seves motivacions, és intrínsec a la pròpia democràcia. Això emana del dret fonamental dels ciutadans a exercir el seu control sobre el poder i de participar activament en els assumptes públics i per tant comuns.

El fet que els governants s’oposin a la idea que els ciutadans i ciutadanes gosin fer una auditoria ciutadana és revelador d’una democràcia molt malalta. Que per altra banda no para de bombardejar mediàticament amb la seva retòrica sobre la transparència. Aquesta necessitat permanent de transparència en els assumptes públics es transforma en necessitat social i política totalment vital, i per aquesta raó, la veritable transparència és el pitjor malson per a les elits.

Una auditoria ciutadana per al repudi del deute il•legítim

La realització d’una auditoria ciutadana del deute públic, combinada, gràcies a una important mobilització popular, amb una suspensió del reemborsament del deute públic, ha de portar a l’anul•lació/repudi de la part il•legítima del deute públic i a una reducció dràstica de la resta d’aquest deute.

No és qüestió de donar suport als alleujaments de deute decidits pels creditors, especialment a causa de les severes contrapartides que impliquen. L’anul•lació del deute, que des d’aquest moment és una repudi pel país deutor, és un potent acte sobirà unilateral.

Per què l’estat endeutat ha de reduir radicalment el seu deute públic en procedir a l’anul•lació dels deutes il•legítims? En primer lloc per raons de justícia social, però també per raons econòmiques que qualsevol pot comprendre i apropiar-se-les. Per sortir de la crisi de forma satisfactòria, no podem acontentar-nos de reactivar l’economia gràcies a la demanda pública i de les famílies. Ja que si ens acontentem amb una política econòmica de reactivació combinada a una reforma fiscal redistributiva, el suplement de la recaptació fiscal serà absorbit en gran part pel pagament del deute públic. Les contribucions que s’imposaran a les famílies més riques i les grans empreses privades (nacionals o estrangeres) estaran àmpliament compensades per la renda que obtindran de les obligacions de l’Estat, ja que de lluny són els principals posseïdors i beneficiaris (raó per la qual no volen ni sentir parlar d’una anul•lació del deute). Per tant és necessari anul•lar una gran part del deute públic. L’amplitud d’aquesta anul•lació dependrà del nivell de consciència de la població víctima del sistema deute (en aquest nivell, l’auditoria ciutadana compleix una funció crucial), de l’evolució de la crisi econòmica i política i sobretot de les relacions de força concretes que es construeixen al carrer, a les places i als llocs de treball mitjançant les actuals mobilitzacions i les que esdevindran.

La reducció radical del deute públic és una condició necessària però no suficient perquè els països de la Unió Europea puguin sortir de la crisi. Es necessiten mesures complementàries: reforma fiscal redistributiva, transferència del sector de les finances a l’àmbit públic, resocialització d’altres sectors claus de l’economia, reducció del temps de treball amb el manteniment del salari i contractació compensatòria, i tantes altres mesures [3]] que permetrien canviar radicalment la situació actual que va portar el món a un explosiu carreró sense sortida.

Notes

[1] Damien Millet és portaveu del CADTM França (www.cadtm.org); Éric Toussaint és doctor en ciències polítiques, president del CADTM Bèlgica, membre de la Comissió de l’auditoria integral del deute (CAIC) de l’Equador i del Consell Científic d’ATTAC França. Tots dos van dirigir el llibre col•lectiu El deute o la Vida, Icaria editorial, Barcelona 2011, que va rebre el Premi del llibre polític a la Fira del llibre polític de Lieja el 2011. Eric Toussaint va participar també en el llibre d’ATTAC: Le Piège de la Dette publque. Comment s’en sortir, Éditions Les liens qui libèrent, París, 2011.

[2] Clearstream i Euroclear estan entre les principals cambres de compensació (clearing houses) i tenen el registre d’una gran part dels títols de deute públic en poder dels bancs. Una càmera de compensació és un organisme que calcula les sumes netes a pagar i que executa els pagaments. La compensació és un mecanisme que permet a les institucions financeres pagar les sumes degudes i rebre els actius corresponents a les transaccions que elles van efectuar en els mercats. D’aquesta manera, les institucions financeres només tenen fluxos financers i de títols amb les cambres de compensació.

[3] Veure [http://www.cadtm.org/Ocho-propuestas-urgentes-para-otra->http://www.cadtm.org/Ocho-propuestas-urgentes-para-otra